Transparència local, transparència total

Comparteix el post:

transparencia

On no hi ha transparència, no hi ha democràcia. I què passa en l’àmbit municipal? Hi ha transparència als ajuntaments? La llei espanyola i catalana sobre aquesta matèria posen a prova a la democràcia local. ¿Estem treballant amb formes democràtics, però amb una mentalitat pròpia del franquisme? El repte de la transparència és una gran oportunitat per transformar l’administració pública i per avançar cap a una democràcia de més qualitat.

Cal analitzar el nou marc legal per saber com els ajuntaments han de donar compliment a la legislació sobre transparència. Però, primer de tot, cal fer una distinció clara entre autoritarisme i democràcia en relació a la informació pública.

Autoritarisme i democràcia
Les dictadures es caracteritzen, entre altres aspectes, per la seva opacitat. El secretisme i el control de la informació es troba en la base del seu poder. Els estats autoritaris es dediquen a recopilar molta informació sobre els ciutadans, de vegades vorejant la paranoia i entrant sovint en el pur espionatge personal. Tot i tenir moltíssima informació sobre la ciutadania, aquestes dades no són compartides amb la societat, sinó que són guardades amb set claus en els arxius més secrets de l’estat.

En canvi, la democràcia es basa en tot el contrari. No podem considerar un país democràtic aquell que no informa el ciutadà de la gestió de les tasques de govern, on la informació no circula lliurament i on les dades de les administracions no estiguin a l’abast del propi ciutadà. Publicitat, transparència, informació, rendiment de comptes, participació són conceptes vinculats estretament a l’ideal democràtic. Podem dir que no hi ha democràcia de veritat  sinó està assegurada la transparència i l’accés a la informació pública.

Arriba tard
Tot i que la transparència es consubstancial al fet democràtic, al sistema polític nascut amb la Constitució de 1978 li ha costat molt obrir-se a aquest concepte. Espanya, conjuntament amb Xipre, és el país que més ha trigat en legislar sobre la matèria. Suècia és el primer precedent en legislar sobre la qüestió, ja que data de 1766. Però a excepció d’aquest país nòrdic, la majoria de democràcies occidentals van regular la transparència a partir dels anys 50 del segle XX . A tall d’exemple podem citar Finlàndia, l’any 1951; França, al 1965; i Estats Units, el 1966.

A Espanya, la Ley 19/2013, de 9 de diciembre, de Transparencia, Acceso a la Información Pública y Buen Gobierno, va arribar ara fa només tres anys. Segurament la tradició de règims dictatorials i autoritaris que ha patit la societat espanyola al llarg de la seva història ha impedit al sistema polític de 1978 generar un ambient propici a la idea de què l’administració ha de funcionar com una casa amb les parets de vidre. L’Estat espanyol, que tan bé ha aplicat el concepte de Bentham de “quan més t’observo, millor et comportes” sempre ha estat refractari a què la societat li apliqués a ella la mateixa idea del panòptic elaborada pel pensador britànic.

Marc legal
La Constitució Espanyola no contempla explícitament un dret a la transparència i d’accés a la informació pública. Però el fet incloure el dret a la participació en la vida política (art 9 CE) i a comunicar i rebre informació lliurement (art 20 CE) es pot considerar una forma de reconèixer implícitament el dret a la transparència.

Pel que fa al Dret Administratiu, hem de mencionar també la Ley 30/1992, de 26 de noviembre, de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común. Aquesta norma regula el precepte constitucional que contempla la possibilitat d’accedir als arxius i registres administratius per part del ciutadà (art 105.b CE), fet que contempla en l’article 35.h LRJPAC, entre d’altres. Però la seva regulació està més aviat restringida a qui demostri ser part interessada en un procediment administratiu i no contempla un accés realment obert a tothom.

En aquest context legal, l’administració ha viscut amb molta tranquil·litat, ja que l’accés a la informació era entesa, més aviat, com una decisió discrecional que no pas com un dret real del ciutadà. En el fons, la informació es donava més com un acte de generositat institucional que com una obligació de l’administració cap l’administrat.

Aquest paradigma comença a esquerdar-se amb la llei espanyola sobre transparència de 2013 (Ley 19/2013, de 9 de diciembre, de Transparencia, Acceso a la Información Pública y Buen Gobierno,). Es tracta d’una norma bàsica i aplicable a totes les administracions. Cal subratllar que neix com una llei de mínims. Això implica, d’una banda, potser una manca d’ambició, però d’altra, obre possibilitats a les comunitats autònomes a pujar el nivell d’exigència. També s’ha criticat la norma espanyola per ser una legislació amb moltes portes de sortida que permet a l’administració escapolir-se de les seves obligacions.

En canvi, la legislació catalana es caracteritza per ser un llei molt més exigent que l’estatal, fins al punt que algun jurista s’ha preguntat si no està faltada d’un cert realisme i si es possible complir amb l’esforç que requereix. La Llei 19/2014, del 29 de desembre, de Transparència, Accés a la Informació Pública i Bon Govern és, realment, molt exigent.

Molt exigent perquè no només implica l’Administració de la Generalitat, sinó pràcticament tot el sector públic i fins i tots als operadors privats amb potestats administratives (art 3 LTAIPBG). Molt exigent, també per l’amplitud i la intensitat de les obligacions que contempla i pel règim sancionador que inclou (art 76 i ss. LTAIPBG)

La llei catalana implica un salt qualitatiu enorme i requereix d’un gran volum de recursos humans, econòmics , tecnològics i de coneixements. Per això la mateixa norma ordena a la Generalitat  donar suport als ens locals (art 94 LTAIPBG), ja que abandonats a la seva sort, bona part dels ajuntaments no podrien donar compliment a la llei.

Vigilats permanentment
Els ajuntaments no només han de fer un enorme esforç per adaptar-se a la llei, sinó que també s’hauran d’acostumar a estar contínuament observats i vigilats per òrgans de tota mena. La mateixa llei contempla l’escrutini constant per part del Síndic de Greuges, de l’Oficina Antifrau, de la Sindicatura de Comptes i de la Comissió de Garanties que crea la mateixa llei (art 75 LTAIPBG). Però els consistoris també seran sotmesos a tot tipus d’investigacions per part d’ONG i d’entitats acadèmiques especialitzades en la participació i en elaborar rànquings públics on faran constar quins ajuntaments són més transparents i quins menys.

Publicitat activa
El repte és molt important. I contempla bàsicament dos aspectes. Per una part la publicitat activa i per l’altre, el dret a l’accés a la informació.

Pel que fa a la publicitat activa, els ajuntaments, com la resta de subjectes que contempla la llei, estan obligats a difondre i facilitat d’ofici la informació pública (art 5.1 LTAIPBG) Aquesta informació pública contempla tant l’elaborada per l’Administració com la que està en mans d’ella (art 2.b LTAIPBG), malgrat que li hagin facilitat tercers. La norma no deixa a la lliure interpretació de cadascú quines són les dades que s’han de facilitat als ciutadans, sinó que indica la llista d’ítems que s’han de proporcionar a la societat (art 8 a 15 LTAIPBG).

A més, aquesta informació no es pot oferir de qualsevol manera. Ha de ser clara, estructurada i en format reutilitzable (art 5.1 LTAIPBG). S’ha de fer pública en la seu electrònica i en la web municipal. La informació ha de ser pública i veraç. S’ha de difondre de manera constant i estar permanentment actualitzada (art 6 LTAIPBG).

Règim sancionador
Però el que ha fet que la Llei de Transparència sigui temuda i tinguda en compte ha estat per dos elements essencials. D’una banda, la norma contempla una comissió de garanties que vetllarà per que l’administració realment compleixi la llei i escoltarà les queixes dels ciutadans que considerin que el seu dret a l’accés a la informació ha estat vulnerat.

D’altra banda, l’altre element que ha obligat a prestar atenció a la llei ha estat el règim sancionador que contempla multes, en determinats supòsits, de fins a 12.000 euros i inhabilitació de càrrec públics per als electes (art 81 LTAIPBG). Però la llei no es queda aquí i també contempla sancions per al personal al servei de les administracions públiques.

No és una llei programàtica. No és dispositiva. No són, tan sols, ideals posats sobre paper. És una norma que exigeix ser complida. No és una llei més. És la Llei de la Transparència.

 

Josué Amoraga
@j_amoraga

Notes:

  • Consultar la pàgina 8 del document per saber en quin any cada país pioner va legislar sobre la matèria
  • Solé Tura, Jordi i Aja,Solé Tura, Jordi i Aja,Eliseo Constituciones y períodes constituyentes en España (1808-1936), Siglo XXI, 2009.  Aquest llibre és un clàssic de Dret Constitucional i una eina bàsica per comprendre la tradició de dictadures i règims autoritaris que ha patit Espanya en els darrers segles.