Productivitat, esport i teatre

Comparteix el post:
Sabatilles
L’analogia entre esport i productivitat és possible i necessària

M’havia proposat aprofitar el meu mes de vacances per llegir tres llibres: la Metafísica d’Aristòtil, un obra d’introducció al dret local i un manual sobre dret laboral.  L’any passat vaig llegir-me vàries de les principals obres de Plató durant l’agost: Apologia de Sòcrates, Fedro, Fedó i, com no, la República. L’objectiu d’enguany era similar, llegir al màxim. I així ho he fet, però no sobre les matèries que tenia previstes, sinó sobre esport. El canvi de plans a l’últim moment, crec, ha estat tot un èxit. M’ha permès aprendre molt, no només sobre metodologia de l’entrenament, sinó especialment sobre productivitat, una tema capital en el món de l’economia global.

Repassant blogs, vídeos y manuals de ciències de l’esport he arribat a la conclusió que l’èxit esportiu es troba en el triangle format per l’entrenament, la nutrició i el descans.  Els tres conceptes són aplicables, amb algunes variacions, al món de l’empresa i al camp específic de la productivitat personal. L’entrenament equival a les hores que dediquem a la feina durant l’horari laboral; la nutrició a la formació per estar sempre actualitzats; i el descans, esportiu i professional, als períodes que necessitem perquè el nostre cos assimili tot el que hem fet en les dues etapes anteriors i perquè torni a estar plenament recuperat per donar al màxim.

L’entrenament  i les hores de treball
L’entrenament és la pedra angular de l’esport. És la cimentació de l’edifici sobre el qual l’esportista aixecarà els seus progressos i èxits en les competicions.  Una primera aproximació a les sessions de treball de l’atleta ens fa pensar en interminables hores de preparació. És una veritat a mitges. Si bé es cert que no es pot arribar a ser un campió sense invertir moltes hores de sacrifici i esforç, també és veritat que afegir volum a l’entrenament té un límit que no es  pot superar.

En la planificació d’un corredor de llarga distància[i], el volum d’entrenament experimenta un increment progressiu al llarg de les 16 setmanes que pot invertir en preparar una cursa. Però l’augment d’hores o de quilòmetres no es pot ampliar de forma infinita, ja que l’increment en comptes de suposar un major rendiment només produeix una disminució en els resultats i una major possibilitat de lesions.

L’entrenament i els límits del volum de feina
En el món laboral, en canvi, hi ha una llei no escrita, que sembla dictar que el bon professional ha de treballar moltíssimes hores. El volum de feina sempre ha de ser a  més. La paradoxa és que treballar més, al final, es converteix, en produir menys. Com moltes coses en aquesta vida, la productivitat també té una forma de campana en el quadre estadístic. En un primer moment, treballar més implica produir més, però arribat a un cert punt, l’increment d’hores de treball només comporta una reducció dràstica dels resultats. I, hem de reconèixer-lo, en la feina no es tracta de treballar molt, sinó d’obtenir molts resultats. No consisteixi en inputs, sinó en outputs.

Productivitat
La productivitat disminueix un cop s’ha arribat a un determinat nombre d’hores de feina

En la seva biografia, el futbolista Carles Reixach explica que en la seva època de jugador professional era criticat per córrer poc durant els partits. Ell, amb la seva sornegueria, sempre responia que “córrer és de covards”.  La filosofia de l’esforç d’abans és molt similar a la d’ara. S’ha de suar la samarreta i s’ha de treballar fins a rebentar. Però la realitat és que si pensem amb intel·ligència el que ha de fer un davanter de futbol no és passar-se tot el partit corrent com un boig per tot el camp amb cap més objectiu que demostrar que no para ni un moment de treballar per a l’equip. Això no té sentit. Un davanter és molt més productiu si, en comptes de malgastar els seus esforços, es dedica a estar en alerta, a l’espera que el migcampista li passi la pilota amb la que farà, ara sí, l’esprint decisiu per marcar el gol que li donarà la victòria al seu club. No es tracta d’afegir inputs (córrer molt) sinó d’incrementar els outputs (el nombre de gols).

De fet, les metodologies de productivitat personal, com Getting Things Done i d’altres, no es basen en un increment quantitatiu de les hores dedicades a la feina, sinó més aviat en com fer un salt qualitatiu, que a través d’altres formes d’organitzar-nos ens permetin un major nombre d’outputs.

Teatre a la feina
Si la diferència entre input i output en el món de l’esport és clara, en el món de l’empresa aquesta dicotomia no acaba de ser compresa. Treballar en una organització empresarial implica participar en  una gran obra de teatre[ii]. Sense saber-ho, tothom acaba interpretant un paper davant dels caps, dels companys i d’un mateix. En l’escenari laboral, gairebé tothom sembla estar afectat pel síndrome de la hiperactivitat. L’important és estar sempre en moviment, sobretot si els superiors ens veuen, tot i que l’esforç no porti a enlloc, ni suposi cap resultat, ni generi un valor afegit als productes i serveis de l’empresa.

És molt fàcil distingir un determinat arquetip de persones amb una baixa productivitat. Són les que fins i tot quan han d’anar al servei, ho fan corrent com si tinguessin incontinència orinaria o diarrea crònica. Sempre van amb pressa a tot arreu, com el mal futbolista, es mouen sense cap direcció, ni propòsit. La seva intenció és convèncer a superiors i companys, i especialment a si mateixos, que són els més eficients. Lluny d’això, en realitat s’assemblen molt a un altre arquetip de persona amb baixa productivitat: els mandrosos. Els ganduls tampoc produeixen res, però com a mínim tampoc gasten excessius recursos de l’empresa per representar el seu paper. Vull dir que ni tals s’esforcen en fer centenars de fotocopies que no necessiten per intentar convèncer la resta que són treballadors excel·lents.

Uns i altres són incapaços de produir outoputs, resultats, que és el que realment interessa.

La productivitat com a salt qualitatiu
La veritable productivitat implica un salt qualitatiu. No suma, sinó que elimina tots aquells passos que senzillament no aporten res. Un programador informàtic, quan vol fer un script que funcioni més ràpid no escriu més línies de programació. Al contrari, el que fa és pensar com pot eliminar fases del algoritme. Aquesta lògica és la que hi ha darrere del bucle while, ja que permet eliminar gran quantitat d’etapes.

Productivitat eficient
Per ser més productius cal eliminar qualsevol pas innecesari

En el bucle if, el programador necessita escriure 20 línies, 20 línies que l’ordinador haurà de llegir seqüencialment, mentre que amb l’estructura while el mateix resultat s’aconsegueix amb només tres línies.

Quan un atleta practica la tècnica de córrer, bàsicament, el que fa es des fer-se de tots aquells moviments que són innecessaris per córrer cap endavant. El corredor necessita suprimir de la seva forma de moure’s qualsevol moviment que li impulsi cap a dalt, cap un costat, i, evidentment, cap enrere. Al final, si ha desenvolupat una bona tècnica els seus moviments seran gestos despullats de qualsevol element innecessari. Recordem, tot allò que no suma, resta i cal suprimir-lo. Així, el balanceig horitzontal dels braços que fins i tot arriben a creuar el pit, es un moviment innecessari que s’ha d’eliminar, perquè no suma res i només fa que impedir avançar cap endavant. Un corredor amb una bona tècnica utilitza menys gestos, menys moviments i menys esforços. Com també passa en aikido, la tècnica ha de ser un moviment despullat.

Malauradament, la productivitat en l’empresa actual no consisteix en restar sinó en sumar algunes hores extres més a la jornada laboral. Evidentment, hi ha moments, com una urgència o la comanda imprevista d’un client, en que caldrà córrer i quedar-se una estona més a treballar. Però que la norma sigui augmentar el volum de feina només comporta esgotar el treballador i fer-lo menys  productiu a la llarga. “Córrer és de covards”.

Nutrició i formació
La nutrició és el segon element clau de l’èxit d’un esportista. Hi ha disciplines en que l’alimentació és especialment important a l’hora d’aconseguir el resultat desitjat. En bodybuilding (culturisme) i bodyweight (treballar la força amb el pes del cos) s’ha arribat a dir que la nutrició és el 50% de tot plegat. Tenir un cos musculat i fibrat només es possible tenint molta cura de tot el que mengem. No hi ha culturista important que no sigui tot un expert en nutrició. Només cal mirar els vídeos de Tony Bautista per adonar-se que la dieta és un element cabdal.

En  les proves de resistència, com les curses  de fons o el triatló, la nutrició també suposa la diferència entre poder acabar el recorregut o quedar-se a molta distància de la línia de meta. A diferències del món de l’aixecament de peses, quan es tracta d’arribar al quilòmetre 42, les proteïnes cedeixen el seu protagonisme als hidrats de carboni. Pregunteu-li a qualsevol corredor experimentat i us sabrà explicar les diferències entre carbohidrats simples i complexos, i  quins dels dos aporten més energia durant més temps. Aquests també són experts en nutrició.

En el món de l’empresa, la nutrició, allò que mengem per estar forts, és la formació.   El coneixement és el que ens permet donar respostes a les noves preguntes que ens formula el nostre dia a dia laboral.  El treballador de coll blau havia de repetir mecànicament la mateixa operació centenars de cops al llarg del dia. Però el treballador de coll blanc, que es mou en l’economia del coneixement, el que se li exigeix realment és que doni respostes als problemes que té al davant. I això només s’aconsegueix obtenint el coneixement necessari per trobar la solució a qualsevol demanda d’un client, d’un superior o d’un departament de l’organització. Al treballador ja no se li paga tant per allò que fa sinó per allò que sap.

L’autèntica formació és la que ens permet obtenir aquella micro píldora de saviesa que ens ajuda a connectar un problema a una solució i a resoldre l’equació plantejada. Rarament aquest coneixement s’adquireix en els cursos  programats per la indústria de la formació ocupacional, que fabrica un gran volum cursos sobre qualsevol matèria imaginable sense més objectiu que obtenir diners de les empreses i subvencions de les institucions.

Per tal que siguin rentables per a la indústria de la formació,  els cursos han de comptar amb un nombre elevat d’estudiants. És per aquest motiu, que es programen centenar de sessions formatives sobre Word i correu electrònic i cap sobre aquell problema particular i concret que hem de resoldre en els nostre lloc de feina.

Treballar implica donar solucions concretes a problemes concrets. Pot ser que aquest problema també sigui comú a altres empreses. Però sovint el que hem de solucionar és una circumstància molt particular: el funcionament d’una part d’una màquina o un bug (error) en un  programa informàtic. Resoldre el problema requereix fer un aprenentatge que no es pot adquirir enlloc. No hi ha més remei que l’autodidactisme i el mètode del prova i error.

Els cursos, els llibres i la formació més o menys formal no han de quedar excloses. Però no podem d’esperar de l’assistència a seminaris o de la lectura de llibres la resposta al problema que tenim al davant. Malgrat que sembli paradoxal, la meva recomanació és assistir a tots els cursos possibles i llegir tots els llibres que puguem. El coneixement és com obtenir licor o perfum. Necessitem un gran volum d’herbes per obtenir unes poques gotes d’oli essencial. També necessitem llegir i estudiar molt per obtenir algunes gotes de coneixement. Aquests minúscules gotes, combinades entre si, poden ser la resposta a la nostra pregunta. Però rarament de l’assistència a un curs estàndard obtindrem les solucions als nostres problemes.

Formació i teatre
El teatre de la feina ens obliga a desenvolupar tasques que impliquin moviment i la sensació que estem fent alguna cosa. Així parlar per telèfon o escriure són tasques ben vistes. Però llegir o estudiar durant l’horari laboral gairebé és sinònim de no fer res. En una ocasió una dona de la neteja em va avisar que deixés de llegir immediatament perquè el meu cap estava venint pel passadís i m’enxamparia llegint. És a dir, sense fotre res. El resultat és que ens dediquem a tasques que no aporten res a l’empresa per fer veure que estem treballant. No estem fent la nostra tasca, estem actuant per a la galeria.

En  una ocasió em vam explicar una anècdota en què un company va denunciar un col·lega perquè, en l’absència del  seu cap, s’havia posat a estudiar anglès en hores de feina. En realitat el treballador que va assumir el paper d’actor espieta, de delator, només havia vist la meitat de la veritat. Efectivament el treballador denunciat sí que estava estudiant, però no anglès sinó tutorials per aprendre com crear un newsletter electrònic per a l’empresa a cost zero. El mateix cap li havia encarregat que mires de quina forma es podria tenir un butlletí electrònic sense que suposés un increment dels costos. El treballador productiu es va posar a investigar, a estudiar, a llegir i mirar per la web fins que va trobar la resposta que se li demanava. El xivato, un d’aquells experts en anar a tot arreu corrent, és conegut en l’organització com una de les persones menys eficients de la plantilla.

Cal canviar el xip.  Tancar-se algunes hores en un despatx, sense acceptar trucades, ni mirar correu electrònics, amb l’únic objectiu de llegir i aprendre hauria de ser normal. Fer fotocòpies constantment i parlar per telèfon a tota hora sense més objectiu que ens vegin ocupats és un càncer per a qualsevol organització.

No oblidem que cada vegada que estem estudiant estem esmolant les nostres eines i les estem fent més eficients. Cada vegada que llegeixo el capítol que Sthepen Covey dedica a Sharpen the saw (esmolar la serra) en The 7 Habits of Highly Effective People penso en la formació.

Descansar per aconseguir resultats
Els músculs no creixen quan estem aixecant peses. Tampoc es tornem més elàstics quan fem estiraments. Exercitar-se implica trencar les estructures musculars.  Durant el període de descans les fibres es tornen a recompondre i es fan més grans, si ens hem entrenat per la hipertrofia amb les peses, o més flexibles si hem fet una sessió d’estiraments.

El cos necessita un període de recuperació entre sessió i sessió d’entrenament. Els dies de descans són sagrats. Dormir vuit hores cada dia i, fins i tot la migdia si es necessària, és altre del 10 manaments que ha de seguir tot bon esportista que vulgui penjar-se la medalla d’or al coll.

Descansar en les societats industrials està mal vist i es considera que una persona no ha d’estar ociosa mai. Però és precisament durant aquesta desconnexió amb l’entrement  i amb la feina la que aporta resultats. Si entrenar és sembrar, descansar és recollir la collita.

Els nostres hàbits de treball i descans són el resultat de la imposició d’una determinada forma d’organitzar el temps que va sortir en l’època de la revolució industrial. Aquesta forma d’estructurar el temps, que veia amb molt mal ulls l’ociositat, va ser imposada per la burgesia incipient a la classe obrera. La nova classe dominant necessitava que els obrers estiguessin el màxim de temps treballant en la fàbrica i generant plusvàlues per a les seves empreses. L’historiador marxista E.P. Thompson ho explica molt bé en el seu article Tiempo, disciplina de trabajo y capitalismo industrial. Però en una economia de serveis com l’actual quin sentit té tot aquest culte a les jornades interminables? Al metge no se li demana que colli el màxim nombre de cargols al dia, com li demanaven a l’obrer de la fàbrica, sinó una diagnosi precisa, operació que és fonamentalment qualitativa. Al jurista no li exigim que escrigui el màxim nombre de pàgines en el seu recurs davant l’Administració, sinó que sàpiga trobar l’argument legal que afavoreix les nostres posicions. També es tracta d’una operació qualitativa.

Si la naturalesa de la feina ha canviat, també ha de canviar la percepció del descans. Les trucades i els correus electrònics fora de l’horari laboral no són més que un intent d’allargar la jornada laboral, però en comptes de amb el rellotge marcador instal·lat amb la porta de la fàbrica amb la utilització de les noves tecnologies.  És treballar amb l’últim model d’iphone a la mà, però amb una mentalitat del segle XVIII al cap.

Són vàries les persones que m’han comentat que han trobat les solucions als seus problemes laborals quan estaven descansant. La jornada laboral no deixa temps per pensar. Les trucades de telèfon constants, les reunions i la fressa constant del treball no permeten un espai de pau i tranquil·litat on la ment pugui trobar una resposta al nostre neguit. En canvi, quan descansem i estem en calma, la ment estructura i reestructura tots els inputs que li hem ficat durant el dia i troba la lògica a tot aquell conjunt de dades i d’inputs inconnexos amb què ens hem barallat mentre ens trobàvem a l’oficina.  Aquestes respostes sovint arriben sense fer res, sense estar pensant en el problema de la feina, senzillament la solució emergeix a la superfície quan la nostra ment està en calma gràcies a que estem descansats i relaxats.

Descansar i dormir són grans aliats de la productivitat. Sortir amb els amics i fer activitats interessants amb la família, tenir un hobby, o estar tombat en el sofà relaxadament ens permet treballat més i millor al dia següent. Cap atleta corre un dia abans de la marató. Descansar el dia previ és la garantia necessària per poder completar la cursa.

Si el descans és sagrat,  què fas trucant-me ara?

[i] Hi ha molts llibres sobre la planifica de curses de totes les distàncies. Una obra molt visual i senzilla és la de Fishpool, Sean i Keogh Sean Manual completo para el corredor de larga distancia. Editorial Hispano Europea. Editat en castellà l’any 2012.

[ii] Veure l’acció col·lectiva com una mena de gran teatre de la vida va ser una de les principals caracterísiques de la sociología d’Erving Goffman, autor de llibres com Behavior in Public Places i The Presentation of Self in Everyday Life.