La conspiració contra els rivals polítics, un cop duríssim contra la cultura de la transparència

Comparteix el post:
Agenda institucional
L’agenda d’un alcalde ha de dir amb qui es reuneix.

Aquesta setmana la transparència ha patit un cop duríssim. Les converses entre el ministeri de l’Interior i el responsable de l’Oficina Antifrau de Catalunya, destapades pel diari digital Público, demostren l’escassa cultura democràtica que tenim. Segons els àudios als que ha tingut accés el mitjà de comunicació, tots dos van conspirar amb l’objectiu de fabricar escàndols contra dos rival polítics, ERC i CDC.

Hi ha coses que en una democràcia no es poden fer i una d’elles es fer servir els poders de l’estat per anar en contra d’altres formacions polítiques. La frase del ministre “Esto la Fiscalía te lo afina, hacemos una gestión” expressa la voluntat d’utilitzar el sistema judicial no en l’interès públic, sinó per fins purament partidistes. Enviar després la policia a investigar el mitjà de comunicació que ha destapat l’escàndol és un acte que mai ens hauríem pensat que pogués passar en una democràcia. Algú s’imagina la policia entrant en el Washington Post de Carl Bernstein i Bod Woodward per haver destapat el cas Watergate? Només mirant si passen aquestes coses es pot saber si en un país hi ha o no hi ha tradició democràtica.

Cultura política
No importa com d’avançades siguin les lleis de transparència, si els que les han d’aplicar actuen al marge de les regles del joc democràtic, entre bambalines, en les zones fosques on s’amaga la impunitat. La cultura política és més important que la llei. Les normes jurídiques no deixen de ser regles de comportament externes a l’individu. Això implica que només es compliran si des de fora algun poder obliga a obeir-les. En canvi la cultura política és aquell conjunt de creences que l’individu ha assumit com a pròpies, no són lleis externes a ell, sinó pensaments que neixen de l’interior de la persona i que considera fermament com les regles bàsiques de la convivència en societat.

És per aquest motiu que les ordenances sobre civisme acostumen a fracassar en tots els ajuntament on s’aproven. El vàndal les veu com una norma externa i, mentre no hi ha hagi un policia a prop, és considera amb el privilegi de poder destrossar qualsevol bé públic o privat que trobi al seu pas. En un país on el civisme forma part de la cultura política les destrosses del mobiliari públic no tenen cabuda, perquè el ciutadà no concep que per un costat estigui pagant amb els seus impostos les infraestructures públiques i per una altra , ell mateix, les estigui vandalitzant.

En matèria de transparència el repte és passar de les lleis de la transparència a la cultura de la transparència. Les lleis només són útils si la gent les considera de sentit comú i no perquè siguin d’obligat compliment.

L’agenda de l’alcalde
Vivim en una país amb escassa tradició democràtica. Quaranta anys de dictadura franquista han enquistat uns valors en el sistema polític on el que mana pensa que pot fer el que vulgui amb total impunitat. El que passa en les altes esferes de l’estat també succeeix en l’àmbit local. Hi ha en els ajuntaments, actualment, una gran lluita entre els que realment creuen en la transparència i els que pensen que la transparència és una altra d’aquelles normes en què sempre es pot trobar la fórmula d’escapolir-se.

Una de les obligacions de la llei de la transparència, tant de l’estatal com de la catalana, és la publicació de les agendes dels alcaldes. La publicació de l’agenda institucional només té sentit si es pública amb qui es reuneix i sobre quin tema es parlarà. Que en una agenda aparegui “reunió amb empresari” o “reunió amb veïns” és trobar una forma de saltar-se la finalitat de la llei complint, al mateix temps, estrictament amb la lletra de la norma. Publicar que l’alcalde es reunirà amb un empresari sense dir de quin empresari es tracta és el mateix que no publicar res. Demostra que no hi ha una veritable voluntat de transparència.

També són sospitoses aquestes agendes d’alcaldes que, a jutjar pel que publiquen, només assisteixen als partits de futbol i als actes culturals que se celebren a la seva ciutat. No es reuneixen mai amb l’empresari que posseeix la majoria de sòl edificable del seu poble?

Josué Amoraga
@j_amoraga