Als mitjans de comunicació local els interessa ser només Digital Only

Comparteix el post:

Cal anar més enllà del terrenys acotats

Des de la irrupció d’internet, els mitjans de comunicació estan deambulant en un camí que té tres etapes.

LATER ON
La primera fase va ser el Digital Later On. Quan internet va deixar de ser una novetat curiosa i es va prendre consciència que havia vingut per quedar-se, un bon nombre de mitjans es van adonar que calia tenir-la present en la seva estratègia de comunicació. Els mitjans van donar prioritat als seus productes tradicionals de premsa, ràdio i televisió i van deixar per a més tard (later on) les tasques relacionades amb la presència digital. Va ser el moment en què tothom volia tenir una web i on aquesta web sempre era un element secundari. Es treballava per al paper i més tard, es bolcava una part d’aquesta informació en la pàgina web. El mateix passava a ràdio i televisió. Calia tenir una web perquè era fashion, perquè era estar a l’última, però el rol de la informació a internet sempre era una tasca a fer després de complir amb les finalitats que es consideraven realment importants.

Amb el pas del temps, internet ha deixat de ser una curiositat per ocupar un element central en l’ecosistema comunicatiu. Li ha pres el primer lloc a la televisió. L’aparició dels telèfons intel·ligents no ha fet més que refermar i consolidar el pes de la web en la vida dels ciutadans. És en aquest context on les empreses periodístiques estan passant del Digital Later On al Digital First. Cada cop són més els mitjans que primer es plantegen donar primer la notícia en la web i després en el paper. Això implica treballar  per a la web, tenir-la com a com a prioritat, i després per al suport tradicional. És a dir, és produeix una situació a la inversa que anteriorment. Ara el que importa és la web i la resta és un element secundari o complementari del treball periodístic.

Xerrada sobre el Digital First
Xerrada sobre Digital First al MAC 2016 de Granollers

DIGITAL FIRST
Aquesta és l’etapa en què ens trobem actualment. Millor dit, estem en transició cap a aquesta etapa. Encara hi ha molts dubtes en les empreses de comunicació i força reticències entre un bon nombre de periodistes acostumats a treballar amb les rutines del passat. És en aquest context on cal situar la taula rodona que va acollir el Mercat de l’Audiovisual de Granollers sobre el Digital First, el passat 1 de juny de 2016. Els ponents van ser Xavier Ortuño, cap de l’àrea en línia del diari Sport; Karma Peiró, directora de Naciodigital.cat i coneguda per ser una experta en periodisme de dades; i Saül Gordillo, actualment director de Catalunya Ràdio i dels mitjans digitals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. El debat va ser moderat per Miquel Herrada, responsable de mitjans digitals de La Xarxa.

Les intervencions dels ponents i del públic van reflectir els problemes i els dilemes de la situació actual. Uns mitjans que necessiten fer una aposta decidida per la web, però que tenen por perquè encara no està clar el model de negoci que poden trobar en internet. A més hi ha professionals poc entusiasmats en adaptar-se al nou entorn i amb una inèrcia del passat molt forta.

És el Digital First un moment de transició cap al Digital Only

DIGITAL ONLY
Però el Digital First no és una estació de destí. No és més que un pas més cap a un món nou i desconegut. Segurament la tercera etapa que encetarem serà el Digital Only. I aquí la gran pregunta que ens hem de fer és la següent: els interessa als mitjans de comunicació locals ser Digital Only? I lligada aquesta pregunta, n’hi ha d’altres:  És possible canviar al Digital Only? Quins avantatges tindria el nou model? I que suposa realment una aposta a fons pel Digital Only?

Les persones tenim tendència a no fer-nos determinades preguntades fins que no tenim les respostes que necessitem. De moment, hem tingut la valentia de formular els interrogants.

És possible
Les empreses grans són monstres enormes que els costa molt el canvi i la innovació. En un mitjà com el diari Sport, amb 80 treballadors, o a El Periódico, amb més de 200, o amb televisions que tenen varis milers d’empleats, és normal que als responsables els tremolin les cames quan es tracta de prendre un decisió sobre el futur del mitjà. La responsabilitat pesa molt. Si la migració a la  cultura del Digital First ja és molt complicat, plantejar-se el Digital Only és realment una aposta molt arriscada.

Però la situació és molt diferent en les organitzacions petites. Els mitjans de comunicació locals, per les seves dimensions, poden assumir un grau de risc major. En unes empreses formades per 30, 20, 10, 5 treballadors o fins i tot menys, el preu d’una equivocació és menor. Un punt menys d’audiència no és un drama. I, sovint, els errors són reversibles. Si la decisió s’ha mostrat com errònia es pot tornar a l’estadi anterior. És per això que podem afirmar que als mitjans de comunicació local el Digital Only és possible. Els mitjans grans els costarà molt prendre aquesta decisió perquè hi ha molts diners en risc i moltes inèrcies difícils de superar. Les grans empreses periodístiques tradicionals no estan en disposició de fer el salt, ara per ara, al Digital Only. En canvi, el periodisme local pot ser, si troba els líders necessaris, un magnífic camp d’assaig de fórmules i d’experiències que més tard es podran traslladar als grans mitjans.

Avantatges
Una altra de les xerrades interessants que vam poder escoltar al MAC de Granollers d’aquest any va ser la presentació d’un sistema per mesurar l’audiència de les televisions locals. Es tracta d’una aplicació desenvolupada per l’empresa Konodrac i que es base en la tecnologia HbbTV, que es una forma de referir-se als televisors coneguts com Smart TV, televisors connectats o televisors amb internet. Allò que està a internet és mesurable. De la mateixa forma que qualsevol acció en una web és una petició a un servidor que registra i comptabilitza la demanda, la interacció a través del comandament del televisor intel·ligent és una petició a un servidor que enregistra i guarda una seguit de dades sobre què veiem, durant quanta estona i des de quin lloc del planeta ho veiem, d’entre altres paràmetres.

Un dels frens que ha impedit el ple desenvolupament dels mitjans de comunicació local és que mai ha pogut oferir dades quantificables sobre la seva audiència als anunciants. Els mitjans locals mai han tingut un pes rellevant en el mercat publicitari perquè no han pogut oferir informació fiable sobre el seu públic. Només una aposta decidida per internet pot invertir aquesta situació. No donar el pas cap al Digital Only és quedar-se a mig camí, ja que malgrat que es pugui mesurar les interaccions en la web i en les xarxes socials, la ràdio i la televisió per ones hertzianes continua sent un territori en el qual no es pot saber qui escolta o qui veu el periodisme local (No es pot no perquè sigui tècnicament impossible, sinó perquè el cost de fer enquestes o tenir audímetres és inassumible per als operadors locals).

Actualment els responsables del mitjans locals prenen decisions més per intuïció periodística que per coneixement de les seves audiències. En la televisió local, no sé sap ni quanta gent els mira, ni el sexe, ni l’edat, ni el barri on viuen, ni la resta de dades bàsiques que permeten saber quins són els gustos i les preferències del públic al qual ens adrecem. Quan una periodista diu que la transmissió del plens a través de la ràdio local és molt escoltada al seu poble està fent una afirmació que no pot ser contrastada. I afirmar el contrari, tampoc. L’aposta per la web en canvi aportaria totes unes mètriques que són bàsiques per manegar-se en el terreny de l’empresa periodística.

A més de les dades estadístiques, un altre avantatge del Digital Only seria trencar les barreres geogràfiques en que està tancada la comunicació local. Molta de l’audiència potencial de les ràdios locals es perd perquè el senyal no arriba més enllà del municipi on està ubicada l’emissora. Hi ha molta gent que per motius laborals treballa en altres ciutats. Es lleva al matí, marxa a la feina i no torna fins al vespre. Segurament és gent que li agradaria escoltar la ràdio del seu poble i no pot perquè el senyal no arriba a la població on treballa. Ni tan sols té la possibilitat d’escoltar-la al cotxe, perquè tampoc es pot sintonitzar un cop se surt a la carretera o l’autovia que els porta a la feina. ¿No seria més rentable invertir en tecnologies digitals que permetessin a l’audiència escoltar-nos des de qualsevol lloc que no pas continuar gastant diners en ràdio enllaços i antenes que limiten les nostres possibilitats d’arribar a un públic més gran? Crec que amb el Digital Only la ràdio local sortiria beneficiada. La ràdio hertziana és una cotilla que no ens deixa respirar, que no permet que el cos creixi i que ens tanca en la presó del territori.

On veig més clar la necessitat del Digital Only és en la televisió local. No hi ha pitjor enemic de la televisió de proximitat que el model 24/7 que obliga a emetre les 24 hores del dia, els set dies de la setmana. És impossible oferir una programació de qualitat a tota hora. Ni tan sols els grans mitjans són capaços d’oferir una graella potent en totes les franges horàries i es veuen obligats a farcir-la artificialment de programes del passat, de tele-tiendas i de bruixes del tarot.

La televisió local ha de renunciar a jugar un partit que no pot guanyar. El 24/7 suposa esgotar els recursos reduïts de l’audiovisual local en una cursa per la quantitat que no té ni sentit, ni raó de ser. Una aposta més raonable seria elaborar vídeos de bona qualitat i d’interès per al ciutadà. Pocs i bons. La televisió local del futur passa pel vídeo en internet. Només en el cas de ciutats molt grans, i amb pressupostos elevats, la televisió hertziana seria sostenible econòmicament. Tot i així, ¿hem de gastar diners en Abertis per transmetre el senyal de la TDT des de Collserola? Això és una sagnia econòmica terrible. ¿No estarien millors invertits els calers en plataformes web com Xiptv que no pas en les tecnologies del passat? ¿O no seria més rentable entrar en les plataformes digitals de televisió IP que ofereixen empreses com Movistar?

Sacrificis
Tot en la vida té un preu. Al final del viatge cap el Digital Only ens espera un paisatge on ja no existirà ni la ràdio, ni la televisió local, com a mínim tal i com les coneixem actualment. Tot seran pàgines web. Alguns d’aquests llocs d’internet tindran una interfície de pàgina web i d’altres de televisió (com les ofertes de televisió IP de les companyies de telefonia).

No té sentit que en un poble existeixi la ràdio local i la web de la ràdio local, i la televisió local i la web de la televisió local. Les webs permeten text, àudio i vídeo. L’evolució cap el Digital Only no passa perquè tot  allò  del món físic tingui un equivalent en internet. Cal eliminar tot el que és redundant, tan per motius econòmics, com d’eficiència organitzacionals. Les redaccions integrades només tenen sentit com element de transició. El futur és el d’una única redacció, la del Digital Only.

Una última qüestió és si el Digital Only significa literalment el que vol dir: només internet. Jo crec que no. El predomini d’un determinat producte obre les portes a d’altres que venen a ocupar nínxols de mercat. Ho hem vist amb la música. L’hegemonia de la música digital ha propiciat la reaparició del mercat dels discos de vinil. De la mateixa manera, en un futur ple de pantalles serà un goig poder obrir un llibre de paper, tocar-lo amb les mans, olorar-lo i posar-se a llegir-lo entre els llençols a l’hora de dormir. Això pot provocar la falsa aparença d’un escenari híbrid amb tecnologies del passat i del futur. Però en realitat això no és més que refermar l’hegemonia del món digital i la marginalitat d’unes tecnologies del passat que no tindran més lloc que ocupar petits forats residuals.

Josué Amoraga
@j_amoraga

PS: La transició cap al Digital Only la podem pensar nosaltres o ens la poden pensar els altres. Hi ha qui ja ha començat a llegir a Jeff Jarvis. Però seria millor una anàlisi pròpia i adaptada al nostre context per saber on som i on volem anar.