Els programes “kemacu” i la informació local distorsionada

Comparteix el post:
arbre
Els programes kemacu (Què maco!) ofereixen una visió distorsionada de la realitat al mostar només imatges idíl·liques d’una població

En una ocasió vaig acompanyar a la directora d’una televisió local a una reunió. L’objectiu era entrevistar-nos amb un dels directius de la televisió d’una altra comarca. Era un moment crucial en el món de la comunicació local audiovisual. El nou marc legal generat per la TDT va trencar el model un municipi-una televisió local i va obligar a crear consorcis. Pel que fa als consorcis públics, el problema emergent era que, de cop i volta, calia associar-se amb un seguit de municipis amb interessos molt diferents i, per què no dir-ho, de vegades també contradictoris.

Precisament va ser una d’aquestes qüestions la que va sortir sobre la taula en la reunió amb el directiu. En la comarca en la que vam fer la reunió, els municipis grans apostaven per estar en la televisió comarcal. En canvi, les poblacions petites eren més reticents. Les ciutats grans tenien interès perquè són grans productores de notícies. Sempre hi ha algun tema del qual parlar. A més, també eren les que posaven la major part dels diners en el pressupost del nou consorci, amb la qual cosa la seva quota de poder i d’influència per determinar els continguts estava assegurat.

L’interès de les poblacions petites, en canvi, era més discret. La seva aportació econòmica al pressupost comú era menor i, per tant, la seva quota de pantalla també estava condemnada ser minsa. Tot i que la part monetària era petita, per a les arques municipals es tractava d’una considerable suma de diners. A més, el nombre d’activitats ciutadanes susceptibles de ser noticia en un petit municipi acostuma a ser escassa (Jo no ho veig així, però és així com pensa la majoria de la gent). I per acabar de redoblar el clau, dintre d’aquestes noticies locals, el nombre d’informacions que puguin ser d’interès per al conjunt de la comarca és encara més reduït.

La solució que van trobar en aquella comarca per seduir els municipis petits va consistir en els programes “kemacu” (Què maco!). Consisteix bàsicament en vídeos on es mostra que maco i bonic és una població. La solució és senzilla i funciona molt bé. És una fórmula afalagadora i tant eficaç que deixa content a tots. A tothom li agrada que parlin meravelles del seu poble i, si a més, ell surt per la televisió, la satisfacció és doble.

El model kemacu
La fórmula kemacu és tot un model televisió. No és un únicament un tipus de programa. És tota una filosofia, una forma d’entendre la televisió local. Malgrat el seu alt grau de satisfacció entre els espectadors, amaga una lògica perversa. Informar implica informar de tot. Només podem dir que informem d’un poble quan ens fixem en tot el ventall d’activitats humanes que succeeixen en una comunitat local. Suposa parlar de política, d’economia, d’esports, de cultura, etc. Acceptar el model kemacu implica resignar-se a no tenir pes en els informatius, a què no es parli de tu, a no participar en els debats de l’àgora pública. Se sacrifica tot això a canvi d’un programa que un cop a l’any, o de molt tant en tant, fa un vídeo promocional de la localitat.

Podem mentir dient mentides i podem mentir dient la veritat. Els programes kemacu són una forma d’enganyar l’espectador dient la veritat. La realitat social està formada per molts elements. El conjunt forma un mosaic. Cadascú de les peces no pot ser considerada per si sola com la realitat que defineix aquell poble. La perversió d’aquest model és que al mostrar només bonics paisatges i les millors imatges d’una població està oferint una visió distorsionada, malgrat que sigui una distorsió bella.

Al revés passa el mateix, però aquí l’espectador i veí sí que es queixa. Quan els periodistes només apareixen en un poble per fer-se ressò d’alguna noticia escabrosa, la reacció dels habitants és crítica amb els comunicadors. A més és una crítica en la qual els veïns són els que tenen la raó. No és pot ignorar un poble, tractar-lo com si no existís, i de sobte que una legió de periodistes caiguin en paracaigudes del cel per informar d’un lloc que ni coneixen, ni han sentit a parlar mai. Però apareixen. Apareixen perquè es tracta de noticies de crònica negra que tenen morbo i que generen audiències. Són moltes les ciutats, pobles i barris que han patit aquesta forma d’informar. La població passa del no-res, de ni tant sols sortir al mapa, a ocupar els titulars dels grans mitjans de comunicació.

Gràfica estadística
Moltes distribucions estadístiques tenen forma de campana

Els fets socials es poden expressar estadísticament. La majoria d’ells tenen valors que dibuixen una figura amb forma de campana en la gràfica. Els fets extremadament negatius i els extremadament negatius són numèricament molt reduïts. La major part dels fets socials es troben en la part mitja de la gràfica. Quan informem només de fets que es troben en un dels extrems de la gràfica i ignorem la major part dels fenòmens socials, que es troben entremig, estem donant una versió parcial de la realitat. És més, estem oferint una imatge distorsionada i falsa de la realitat.

Cap poble és el poble de l’home que va matar els seus fills amb un destral. Un poble és molt més que això. És moltes coses. Però un poble tampoc és una bella imatge de postal.

El programa kemacu
El recurs al programa kemacu està molt estès. El trobem també en les televisions autonòmiques i en les estatals. De vegades pot formar un programa únic i ser un capítol dedicat monogràficament a parlar sobre què maco és aquell poble. De vegades pot formar part d’un altre programa, sovint un magazine, que conté una capsula on es mostra un racó de la geogràfica gairebé idíl·lic, paradisíac.  També hi ha telediaris que tenen un apartat kemacu per parlar de la meravellosa festa patronal d’un poble.

En algunes ocasiones es mostra aquests paradisos propers des de l’aire. Són gravats des d’helicòpters o avionetes i ara cada cop més sovint amb drons. El programa kemacu pot adquirir la forma d’un documental. Però aquesta és una forma un xic avorrida i per això cada cop més s’aposta per incorporar un periodista que va xerrant amb els veïns fent preguntes trivials i tòpiques. Què maco aquest riu que teniu al poble, tu segur que t’has banyat més d’un cop, no? Quin privilegi obrir la finestra i veure aquesta vall plena de prats verds. Estàs molt orgullós del teu poble? Aquestes embotits estan boníssims. És cert que els feu vosaltres mateixos?

 Una de les raons per les quals els programes kemacus han proliferant tant és perquè tenen uns costos molt petits. Si ens fixem bé, ni expliquen, ni narren res. Narrar una història o explicar les causes d’un fet impliquen un gran esforç. Truman Capote va trigar cinc anys per documentar-se i escriure In Cold Blood, la novel·la on narra l’assassinat d’una família en un granja de Kansas. Explicar les causes d’un fet implica també un gran treball en la que el periodista ha de recórrer a les eines de la sociologia, quantitativa i qualitativa, per poder demostrar la connexió entre una causa i una conseqüència.

El programa kemacu opta per un falsa descripció. Descriure també és una feinada. Però el vídeo kemacu no pretén descriure res, es limita a mostrar. Mostrar no és fer periodisme. Mostrar forma part del treball d’un periodista, però no és periodisme. Una càmera que enregistra el trànsit d’una autopista no està fent periodisme. Informar implica captar diversos elements i després saber connectar-los en un relat versemblant. Gravar quatre plans bonics i afegir-li una música i alguna entrevista és fer un vídeo-clip d’agradable. Però no ens enganyem, no és un producte que compleixi amb els rigors de l’estàndard periodístic. Quan un entrevistat afirma que la seva església és la més antiga de la comarca i el periodista respon “de veritat, què curiós” estem davant una certa posada en escena entre dos parts que han acceptat jugar a elogiar-se, però no davant d’un producte realment periodístic. El periodista comprovaria si l’església és realment la més antiga i no es limitaria a acceptar innocentment l’afirmació de l’entrevistat. A més, no només li preguntaria per aquesta església tant bonica que tenen sinó també sobre el problema de purins que està provocant la contaminació del riu i els seus afluents.

Pluralisme informatiu
El model kemacu també té aspecte positius. La gent es posa molt contenta quan sap que el seu poble sortirà per la televisió. No es limita a ser un espectador, sinó que també es converteix en un promotor del programa i el promociona amb orgull entre les seves xarxes socials. Els polítics locals també estan encantats amb aquesta mena de programes que mostren la part més agradable de la seva geografia i el veuen com una forma d’atreure turistes. De fet, molts dels programes kemacus es podrien fer servir en les fires de turisme com element de promoció del poble. Entre els empresaris locals, aquests tipus de producte audiovisual genera igualment una gran complicitat, especialment si el seu restaurant, casa rural o negoci ha estat triat per sortir en el programa.

Al meu parer, el més positiu dels programes kemacus és que resolen la necessitat de pluralisme en els mitjans de comunicació. Uns informatius que no presten atenció a una gran part del territori són uns informatius esbiaixats. El vídeo kemacu actua com un contrapès que ve a equilibrar la graella d’unes televisions que posen l’accent en les grans ciutats o en allò que el tòpic diu “que interessa a la gran majoria”.

La qüestió és que resoldre així el problema del pluralisme té uns costos molt elevats. Acceptar que vinguin els periodistes al teu poble o barri a fer un programa kemacu és resignar-se al silenci en la resta de temes. Triar que parlin bé de tu a canvi de no tenir veu en els gran debats de la teva comarca, autonomia/nació o estat és pagar un preu molt elevat. És conformar-se a no estar present en els mitjans de comunicació, excepte quan et toca el torn. El torn per mostrar la postal idíl·lica o per parlar de l’assassí que va matar la seva família amb una destral.

Josué Amoraga
@j_amoraga