No hi ha una veritable democràcia sense transparència informativa

Comparteix el post:
Miguel Ángel Blanes
Conferència de Miguel Ángel Blanes a les Jornades sobre l’Aplicació de la Llei de la Transparència

Aquesta setmana la Diputació de Barcelona i  el Consorci AOC van organitzar unes Jornades sobre l’Aplicació Pràctica de la Llei de la Transparència. Totes les intervencions de la taula van ser interessants, però potser la de l’advocat Miguel Ángel Blanes Climent mereix, sense menystenir les altres, una mica més d’atenció. Especialment, perquè el seu discurs està avalat per un estudi seriós, per dades i per arguments ben fonamentats.

Miguel Àngel Blanes Climent és funcionari. Coneix de primera mà com funciona l’administració, ja que ha treballat durant els darrers 24 anys en la funció pública. Primer en un ajuntament valencià i després en la Diputació d’Alacant. Actualment desenvolupa la seva carrera professional com assessor jurídic del Síndic de Greuges de la Comunitat Valenciana, on, com el mateix reconeix, l’element comú a totes les queixes que es reben tenen a veure amb que l’Administració no respon a les preguntes dels ciutadans.

A més de l’experiència, hem de considerar Miguel Àngel Blanes com una veu autoritzada en matèria de transparència. És l’autor d’una tesi doctoral sobre aquesta matèria. El treball de recerca s’ha publicat en forma de llibre amb el títol de La transparencia informativa de las Administraciones públicas. Com l’obra té un volum considerable (770 pàgines) i un cost certament prohibitiu (120 euros) vaig intentar si es podien consultar les 42 conclusions a les que arriba l’autor directament accedint a la tesi doctoral, però aquesta, malauradament, és d’accés restringit (tot i que és pot sol·licitar un còpia des del repositori de la web de la Universitat d’Alacant).

En aquest article no faré un resum de la ponència de Blanes perquè aquesta es troba en el canal de Youtube del Consorci AOC (del minut 00:51:07 a 01:41:19). La seva exposició va tenir molts punts d’interès, però potser el seu discurs va estar millor estructurat en la conferència que va pronunciar fa uns mesos en la Jornada de Transparència organitzada pel Cabildo de Gran Canaria. De fet, crec que el seu missatge està encertadament concentrat en una entrevista que li van fer en TVE. En només un parell de minuts (del minut 06:57 a 09:19) va explicar les dues conclusions més importants del seu treball acadèmic.

En primer lloc, que no ho hi ha democràcia sense transparència informativa. Estretament lligat a aquest element es troba la necessària rendició de comptes de l’administració als ciutadans. I en segon lloc, la necessitat d’un sistema judicial eficaç, àgil i gratuït que garanteixi l’aplicació dels drets dels ciutadans.

Una altra via per entrar en contacte amb el pensament del doctor en Dret és a través del seu blog, on ha publicat un bon nombre d’articles relacionades amb la regulació de la transparència i el dret d’accés a la informació pública.

A partir del mapa conceptual que estableix Miguel Ángel Blanes m’agradaria fer una breu reflexió personal sobre els següents temes:

1.- El retràs legislatiu. La legislació espanyola ha estat de les últimes en incorporar una normativa sobre transparència al seu ordenament jurídic. Aquest fet contrasta amb la cultura política d’altres països, especialment els del nord d’Europa, que sempre han estat més conscienciats de la necessitat d’una administració oberta. Suècia va regular aquesta matèria l’any 1766 (Sí, has llegit bé. Any 1766). Però és que Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789 ja afirmava en el seu article 15 que “La societat té dret a demanar a tots els seus agents comptes de la seva administració”.

2.- Proliferació normativa. En el cas espanyol s’ha passat del no res a una eclosió normativa enorme. Tenim la llei estatal (la Ley 19/2013, de 9 de diciembre, de Transparencia, Acceso a la Información Pública y Buen Gobierno) i, actualment prop d’una dotzena de lleis autonòmiques sobre la matèria. Entre aquestes lleis autonòmiques es troba la norma catalana (la Llei 19/2014, del 29 de desembre, de Transparència, Accés a la Informació Pública i Bon Govern, que està considerada com més exigent que l’espanyola). A aquest marc legal, cal afegir-li les ordenances que els ajuntaments estan aprovant sobre aquesta qüestió.

3.- És un dret fonamental el dret d’accés a la informació pública? Entre els juristes hi ha diferents opinions sobre la consideració del dret d’accés a la informació pública. Per alguns és, sens dubte un dret fonamental, i, per tant, hauria de tenir el mateix grau d’importància que el dret a la protecció de les dades personals. El debat és més intens si la pregunta és sí és un dret fonamental dins de l’ordenament jurídic espanyol. El fet és que aquesta diferència entre el dret d’accés i el dret de protecció de dades té implicacions pràctiques importants. La llei preveu, en determinades situacions, sancions al funcionari públic que reveli certes informacions. En canvi, no donar informació no té el mateix rigor punitiu. En aquest context, el treballador públic, davant d’un cas de dubte o de conflicte entre els dos drets, sempre triarà no donar la informació que se li demana.

4.- Democràcia formal o democràcia real. Els ciutadans poden conformar-se amb un democràcia formal on només hagin de votar cada quatre anys o apostar per una democràcia on a més de votar pugin també opinar, participar i exigir responsabilitats als seus representats polítics i a l’administració. Per al primer model de democràcia, la transparència no juga cap paper o, com a mínim, només té un rol menor. En canvi, en una democràcia de ciutadans actius el dret d’accés a la informació pública i la transparència de l’administració juga un paper fonamental. És per això que podem dir que no pot haver una democràcia de veritat sense transparència informativa.

5.- Sistema judicial i de garanties. Deien els romans que no importaven les lleis, sinó les accions. En Dret Romà, l’acció és aquell mecanisme al que la persona perjudicada pot recórrer en el cas que el seu dret hagi estat vulnerat. Un dret sense acció, és un paper mullat, un dret virtual que en realitat no existeix perquè no es pot reclamar en la pràctica. Per tal que la legislació sobre transparència es pugi complir cal un sistema judicial eficaç, àgil i gratuït. La darrera reforma del sistema judicial ha suposat un fort cop a l’accés gratuït a la justícia. El col·lapse de causes als jutjats provoca una lentitud exasperant dels litigis, per la manca de recursos humans i materials. I l’execució de les sentències, deixa també molt que desitjar. El sistema de garanties de les normes sobre transparència preveuen instàncies a les quals recórrer en el cas que l’Administració no compleixi. Però aquestes comissions de garanties han estat criticades al ser considerades que no són realment òrgans independents de l’administració a la qual han de vigilar.

6.- La moda de la transparència. És la transparència una moda? Esperem que no. És prou important com perquè es consolidi com una part de la nostra cultura política. Tothom diu estar a favor de la transparència. Encara no he sentit ningú que parli en contra. Però de fet, hi ha un certa sensació per part de l’opinió pública que ni els mateixos que han aprovat les lleis se les han acabat de creure. Posar tots els mitjans tècnics i humans a favor d’una administració realment transparent demostraria que sí que hi ha una vertadera aposta per una administració que dóna comptes de les seves actuacions.

7.- La corrupció i la transparència. He sentit més d’un cop que la transparència és una eina per lluitar contra la corrupció. Sens dubte, la transparència dificulta les pràctiques corruptes, però no ens hem d’enganyar, ni tenir unes expectatives tant altes com irreals. La corrupció sempre troba llocs foscos on amagar-se. Els corruptes no s’inscriuen en el registre públic de grups d’influència. La transparència només pot fer més difícil la corrupció, però no és la solució a un càncer social tan greu com aquest.

Josué Amoraga
@j_amoraga