L’esport no és per als tontos sinó per als que saben estadística

Comparteix el post:
Presentació equips futbol sala
Presentació del FS Sant Esteve Sesrovires, temporada 2015-1016

El periodisme local és una magnífica atalaia des de la qual observar l’esport i analitzar els seus canvis i la seva evolució. Els sociòleg sap que resulta molt complicat estudiar els fenòmens socials extremadament complexos. Per aquest motiu la sociologia recorre, des del temps d’Émile Durkheim, a la mirada antropològica per intentar explicar fets socials complicats a través de l’anàlisi del mateix fenomen però en les seves formes més simples. La mateixa estratègia aplicada a Les formes elementals de la vida religiosa es poden aplicar, mutatis mutandi, a l’observació del món de l’esport local, que té estructures més senzilles i, per tant, resulta més fàcil captar la veritable essència del fet social.

Un fenomen complex
L’esport té múltiples dimensions. S’ha dit que és una nova religió. També s’ha afirma que l’esport és sinònim de diners i cal veure-ho des de la mateixa òptica que s’analitza una empresa. Al mateix temps es parla dels valors de l’esport, com el sacrifici o el treball en equip, i se la compara amb una certa filosofia ètica que cal promoure i fomentar entre els nens. Així mateix, l’esport és mirat amb recel al constatar que més d’un cop és l’escenari d’episodis violents, tant dins del camp entre els jugadors, com a les grades entre les aficions rivals.

La mirada de la premsa esportiva és molt simplista. Tot es redueix a informar d’un nombre molt reduït d’esports. Bàsicament futbol i alguna cosa més. Dintre d’aquesta premsa esportiva gairebé monotemàtica, el discurs es redueix sovint a l’exhibició de testosterona, on els esportistes que més exhibeixen múscul i masculinitat acaben fregant una certa estètica gai que els acaba aproximant, paradoxalment, a aquell fantasma de l’homosexualitat del qual semblen fugir. Quan la informació acosta el micròfon a l’afició la gravadora sembla incapaç d’enregistrar alguna cosa més que no sigui un discurs irracional d’adhesió a un equip o a una selecció. Tot és redueix a ser-ne d’un equip “perquè sí” o “perquè és el meu”. Es tracta d’una justificació circular. “Sóc del meu equip perquè sóc del meu equip”. És així de senzill. Només hi ha lloc per a les emocions.

Sabermetrics
En canvi l’esport actual és un màquina científica, presidit pels números i per l’estadística. Encara recordo els crits d’un entrenador de futbol als seus jugadors durant la mitja part. Malgrat que el tècnic es trobava dins dels vestidors, la seva veu se sentia de forma nítida a l’exterior. L’arenga bàsicament consistia en “posar-li collons” per remuntar el resultat advers i guanyar el partit. És el mètode de la vella escola, una combinació de testosterona, militarisme ranci i culte al macho molt proper al discurs de l’espanyolisme d’aquelles dècades governades per un dictador. Però tot això ha mort. L’esport ja no és per a esportistes tontos capitanejats per un sergent de ferro. Els resultats depenen de qui tingui un millor model amb el qual enfrontar-se al rival i això passa per apropiar-se de les eines del científic i, especialment, de l’estadística.

Una magnífica pel·lícula per comprendre l’esport actual és el film protagonitzat per Brad Pitt Moneyball. La història narra la vida de Billy Beane, el gerent d’un equip de beisbol. La seva forma de gestionar el seu equip, l’Oakland Athletics, passava per reduir l’esport a un conjunt de problemes estadístics que s’han de resoldre a través de plantejaments matemàtics, partit a partit. Amb l’ajuda d’un jove economista, Peter Brand, els enfrontaments esportius consistien a fer el millor ús possible de l’estadística descriptiva i diferencial. Resulta curiós que Billy Beane no assistís als partits del seu equip. No els veia. El que li interessava eren els números, les xifres, que resumien i explicaven perquè el partit s’havia guanyat o s’havia perdut. L’estadística no es reduïa només a l’anàlisi de les mètriques de cada matx, sinó també per prendre decisions sobre quins jugadors s’havien de contractar i a quins s’havien d’acomiadar.

Aquesta forma de veure l’esport rep el nom de Sabermetrics. Va néixer com l’aplicació de l’estadística al beisbol. Actualment la quantificació dels paràmetres esportius està generalitzat en totes les disciplines esportives. Des de les armilles que els futbolistes porten sota les samarretes, la telemetria de la fórmula 1 i el xip en el calçat dels corredors d’atletisme, la quantificació matemàtica s’ha infiltrat per tot arreu.

El primer jugador espanyol de bàsquet que va competir a l’NBA va ser Fernando Martín. El que més li va costar a l’esportista no va ser l’exigència física de la lliga nord-americana, sinó entendre el dossier de centenar de pàgines que el seu entrenador li va passar per aprendre les jugades i els moviments de l’equip. L’esportista inculte que es fa boxejador, futbolista o ciclista per sortir de la fam a base de cops i de musculatura és cosa del passat. L’esportista actual té la necessitat de convertir-se en un intel·lectual capaç d’entendre el big data i treure profit de la informació estadística per progressar en el món de l’esport. No fer-lo és condemnar-se a jugar partits de costellada.

De la vella escola a la nova universitat
En una ocasió, al Camp Municipal de Futbol de Sant Esteve Sesrovires, vaig contemplar la derrota d’un equip visitant de forma aclaparadora. Al final del partit, vaig entrevistar l’entrenador i li vaig preguntar com explicava un joc tant dolent dels seus jugadors i un resultat tant desastrós. Em va respondre que la majoria de les setmanes els seus jugadors  no entrenaven i que sovint el dissabte a la nit sortien de festa, així que el partit de diumenge al matí no era més que una prolongació after hours de sortir de marxa. El míster, lluny d’estar enfadat, em va respondre amb un lleu somriure de resignació. “Els joves són així”, em va venir a dir. Aquest és el nivell més baix de compromís esportiu que podem trobar. Fer poc i esforçar-se menys. El millor mètode perquè un equip baixi de categoria.  En aquest context no hi ha lloc per l’estadística. Només es pot guanyar per la força o per la sort.

En l’altre extrem trobem el compromís màxim amb l’esport. Mark Garcia és l’entrenador de l’equip sènior del Futbol Sala Sant Esteve. Format a la Masia del Futbol Club Barcelona, va portar al seu nou equip una filosofia de treball que ha aconseguit l’ascens de categoria dos cops i, segurament, al final d’aquesta temporada arribi el tercer ascens gairebé consecutiu. A més, la seva incorporació al club també ha suposat la creació d’una potent escola d’esport base. Al meu entendre, l’èxit de Mark Garcia passa per haver introduït la racionalitat del Barça al món de l’esport local. El tècnic del FS Sant Esteve parla de la mateix manera que un professor imparteix una classe a la universitat. Té un gran domini de la paraula. S’expressa de forma eloqüent i clara. És l’exemple més clar de l’esportista actual: una persona culta amb un coneixement molt especialitzat.

Recordo una entrevista que vaig escoltar de petit. El periodista preguntava a un campió ciclista i aquest gairebé era incapaç de construir dues frases seguides. Era l’ignorant capaç de guanyar únicament a base de múscul i bravura, que són els únics recursos que es poden fer servir quan s’és un ignorant. Ara l’esportista és una espècie d’intel·lectual que ha de saber llegir el partit i tenir un discurs lògic amb el que superar el rival. Però el paper de savi recau especialment en l’entrenador.

Antigament l’entrenador era un exjugador que amb el pas del temps es convertia en tècnic. Ara mateix amb aquest requisit ja no hi ha prou per assumir la direcció d’un equip. Els entrenadors ja no són ignorants amb molts anys d’experiència, sinó universitaris ben formats. Marc Madruga és el coordinador dels equips masculins del Club Handbol Sant Esteve. Ha entrenat equips com el mateix CH Sant Esteve i del CH Bordils, GEiEG i HC Gironès. També ha estat el coordinador de la base del BM Granollers i seleccionador base a les Illes Balears i a València. El tècnic i directiu Madruga és un exemple dels nous savis de l’esport actual. És llicenciat en Ciències de l’Activitat Física i de la Salut i té un màster en Fisiologia. És una persona intel·lectualment molt preparada. Quan el CH Sant Esteve el va fitxar com a entrenador del primer equip, una persona del club em va comentar que el nou tècnic disposava d’una de les majors bases de dades relacionades amb l’handbol. Abans d’un dels partits, em vaig apropar i li vaig preguntar sobre la famosa base de dades. Em va contestar d’una forma una mica esquiva com qui vol protegir el seu estimat tresor. Qui té les dades té el poder.

Una altra imatge de l’handbol sesrovirenc que tinc gravada a la memòria és la de Claudi Visa, delegat del camp del CH Sant Esteve, apuntant en un paper cadascú dels llançaments a porteria dels jugadors i en quina part de la porteria entraven els gols. En una altra ocasió vaig descobrir en la banqueta d’un equip visitant una persona tocant constantment una tablet. A l’acabar el partit, li vaig preguntar què feia. Estava registrant totes les estadístiques del partit en temps real. Va ser quan vaig descobrir el món del software esportiu. La intuïció i l’olfacte de l’entrenador quedava substituït per la informàtica i els números subministrats per tots els seus ajudants. Cadascú a la seva manera, en funció dels recursos del club, però l’estadística ja era l’eina imprescindible per prendre decisions.

Com molts periodistes esportius vaig haver d’autoformar-me. En la meva recerca personal per saber més i comprendre el voleibol, vaig trobar-me un dia un llibre que més que voleibol era una tractat de balística. Els seus gràfics i les seves fórmules eren bàsicament matemàtica pura. En una altre ocasió vaig cobrir per a TV10 el clínic que Rubén Wolochin, tècnic de la Bundesliga alemanya , va impartir a Sant Esteve Sesrovires per a la Federació Catalana de Voleibol. Em va sorprendre que un entrenador parlés de Sigma 6, una tècnica de productivitat industrial que fa un ús intensiu de l’estadística per augmentar els resultats de les empreses. Ara ja no em resulta estrany. L’esport hipermasculí i de testosterona del que parla la premsa esportiva no és més que una façana que no ens deixa veure la realitat. La dinàmica profunda de l’esport és molt diferent. El passat era la visceralitat. El present és l’estadística, els models matemàtics i l’explotació de la informació proporcionada pel big data. Ha nascut una nova classe intel·lectual i se’ls anomena esportistes.

Josué Amoraga
@j_amoraga