Ràdio local, un mitjà sense model propi

Comparteix el post:
Josué Amoraga @j_amoraga
Conferència d’Esteve Crespo a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat

Aquesta setmana començava amb la presentació de la tesi doctoral d’Esteve Crespo sobre la radiodifusió a Sant Feliu de Llobregat, una ciutat de 43.800 habitants. El propi autor del treball de recerca va ser l’encarregat d’explicar l’evolució de les dues emissores de ràdio local que ha tingut el municipi: Radio Juventud (1948-1967) i Ràdio Sant Feliu, que enguany celebra el seu 35è aniversari.

Crespo va fer una excel·lent exposició de la seva tesi doctoral davant el nombrós públic que es va congregar a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat per sentir-lo. Va ser interessant escoltar-lo. Em va sobtar que ja l’any 1926 ja hi hagués un precedent al municipi, quan l’Escola d’Arts i Oficis va construir un aparell de ràdio. Estic segur que quan la tesi doctoral es publiqui serà de lectura obligatòria per a qualsevol estudiós interessat en la comunicació local.

La conferència va acabar amb una frase que em va agradar molt: “Sant Feliu és un ciutat amb tradició radiofònica”. Sens dubte, aquesta sentència també es podria aplicar en molts altres municipis catalans, ja que la ràdio ha estat un element central de l’ecosistema comunicatiu local de moltes localitats.

Esteve Crespo va analitzar el passat, però a mi la seva  dissertació em va despertar les meves tres grans preocupacions pel que fa la ràdio local, el seu present i el seu futur.

Sense model propi
Un dels principals problemes que arrossega la ràdio de proximitat és que no ha sabut crear un model de negoci propi. La ràdio local vol ser com aquelles emissores grans que abasten tot el país. Es limita a imitar les ràdios grans, tant pel que fa a continguts com a formats. El magazine és el gran exemple d’això. El drama de tot plegat és que els formats pensats per a les grans cadenes de radiodifusió són impossibles de posar en la pràctica en emissores locals, especialment en aquelles de poblacions petites. Tot i així, no hi ha ràdio local sense el seu magazín. Però la manca de recursos per produir un contenidor de continguts d’aquesta mena provoca un resultat, sovint, decebedor tanta per al professional que el fa com per a l’oient que l’escolta.

La ràdio local ha de trobar el seu model propi. No el trobarà fins que deixi de voler ser el que no és, el que no pot ser i el que no serà mai. Continuar imitant els grans comporta tensionar les emissores locals. No hi ha ni prou recursos humans, ni finançament necessari per poder fer una ràdio convencional d’àmbit estatal, però a escala local. Ni l’haurà mai.

En canvi sí que hi ha un espai per fer ràdio local en clau local. Per poder fer això cal trencar amb tots els esquemes mentals del passat i reinventar-lo tot. La primera cosa que s’ha de replantejar són els formats. No cal imitar ningú. Cal descobrir el programa que és més idoni per a les teves necessitats i els teus objectius. Youtube mai va intentar imitar Hollywood. Va crear el seu propi model i al crear-lo va canviar les regles del joc de la indústria de la comunicació audiovisual. La ràdio local ha de fer el mateix. Lluny d’imitar la vella ràdio convencional, ha de crear una ràdio nova i fresca. No ha d’intentar competir en una lliga que no és la seva. Ha d’inventar les regles d’un joc on ella pugui ser la guanyadora indiscutible.

En el mateix contenidor dels residus on s’han de deixar els formats dels passat, també s’ha de col·locar la tendència al 24/7/365, l’emissió les 24 hores al dia, els 7 dies de la setmana, els 365 dies a l’any. Ni tan sols els mitjans més grans tenen prou capacitat per emetre continguts de qualitat tot el dia, tota la setmana i durant tot l’any. Les emissores locals, encara menys. El model 24/7/365 només ha provocat que calgui farcir-lo tot amb música o amb continguts poc treballats. La ràdio local també ha de ser valenta en aquest sentit i plantejar-se si vol imitar un model impossible o apostar per una ràdio diferent. I crec que aquest ràdio diferent ha d’aspirar no a emetre moltes hores, sinó a emetre molta qualitat.

Escola de periodistes
El segon problema que arrossega la ràdio local, i de fet tota la comunicació local, és considerar-la com un lloc de pas, on els periodistes vénen a formar-se per tot seguit marxar cap a un mitjà gran. Aquesta mentalitat és molt perjudicial. Mai he sentit dir a un metge que la pediatria és una bona escola per a metges que volen ser cirurgians. Això seria denigrar l’especialitat de pediatria. Seria impossible que hi hagués bons metges de nens si els professionals de la medicina pensessin que la pediatria només és un lloc de pas mentre s’aconsegueix entrar en alguna altre especialitat de més renom. Per cert, portaries al teu fill a un pediatre que no vol ser-lo i que només li interessa saltar a una professió, per a ell, més important?

En canvi, en la comunicació local es diu amb total desinhibició que la ràdio local és una escola de periodistes. M’esgarrifo cada vegada que sento aquesta frase. La comunicació local necessita de professionals que vulguin practicar aquesta professió, que l’estimin i que estiguin disposats a renovar-la i a revolucionar-la. Això és impossible que tingui lloc amb periodistes que estan de pas. El naixement d’una nova ràdio local potent necessita de periodistes locals que vulguin ser periodistes locals. Hauria revolucionat Steve Jobs la informàtica si la seva intenció hagués estat anar de visita pel món dels ordinadors?

Treballadors i col·laboradors
El fet d’intentar emular un model que no està al seu abast ha provocat en la ràdio local importants disfuncionalitats. Trobem molt sovint en la ràdio local el que s’anomena plantilles mixtes formades per professionals i col·laboradors. Aquesta expressió no deixa de ser un eufemisme per amagar que hi ha treballadors que cobren per la seva feina (els professionals) i altres que no en cobren (els col·laboradors). Sempre he trobat aquesta divisió molt injusta des del punt de vista social, econòmic i sindical. Qui té dret a entrar en el grup dels professionals i qui només té dret a l’estatut de col·laborador?

Però amb independència de la seva naturalesa injusta, aquest divisió impedeix fer una ràdio local potent. Passa en les emissores locals i passa en qualsevol empresa. Ens imaginem que pot succeir en una fàbrica en què uns treballadors cobrin i altres no? Quina podria ser la motivació dels que no reben res pel seu esforç?

La ràdio local ha d’estar feta per treballadors pagats i ben remunerats. Només a qui es paga se li pot exigir i només qui cobra un sou just estarà disposat a donar-lo tot a la seva feina.

 

Josué Amoraga
@j_amoraga

I per acabar us explicaré un conte: Hi havia una vegada un aneguet molt lleig que volia ser com els seus germans grans. Per molt que intentava imitar-los, mai ho aconseguia. Això li feia patir molt. Un dia va descobrir que ell no era una ànec lleig sinó un elegant i bellíssim cigne. El dia que la ràdio local abandoni la idea de ser un ànec descobrirà el majestuós cigne que realment és.

Exposició sobre la ràdio a Sant Feliu
Materials sobre la història de la ràdio a Sant Feliu exposats a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat