Si jo no hi fos…

Comparteix el post:
Llibre de Viktor Frankl
El periodista local ha de trobar el veritable sentit que té la seva feina.

Si no fos pel periodista local moltes històries es quedarien sense explicar. Hi ha molts comunicadors disposats a narrar un fet històric o un gran torneig esportiu. Qualsevol gran esdeveniment trobarà sempre un cronista. En canvi, els fets quotidians, la realitat local, la vida normal només poden deixar un rastre gràcies al periodista local.

En aquesta vida cal donar-li un sentit a les coses que fem. Trobar la nostra missió particular és el que ens fa forts i els que ens permet gaudir d’una existència plena. Tot individu manté un diàleg intern amb sí mateix que el permet motivar-se o deprimir-se. Hi ha qui es diu que només val el que valen els diners que té el banc. O el que val el seu prestigi. És un discurs legítim, però que deixa la felicitat de la persona a factors que ell no pot controlar, com ara l’economia o l’opinió de tercers. Hi ha en canvi un discurs íntim que em sembla molt més interessant. Consisteix en preguntar-se: què passaria si jo no hi fos?

Dia Internacional de la Dona Treballadora
Ho explicaré amb un exemple. Avui, Dia Internacional de la Dona Treballadora, he anat a l’Institut Montserrat Colomer de Sant Esteve Sesrovires. Professors i alumnes havien preparat un acte de sensibilització sobre les desigualtats entre homes i dones. Era l’únic periodista present al centre educatiu. Armat de càmera de vídeo, càmera de fotos i micròfon he fet la meva feina. Després de complir amb la part gràfica, he pogut entrevistar  dos alumnes, la Paula i l’Albert, i a la professora de filosofia, la Marta.

Què hagués passat si jo hi hagués anat? Ningú hauria explicat aquesta història. Hauria estat una llàstima no poder narrar aquesta activitat. M’ha sorprès l’eloqüència amb que han parlat els dos estudiants. S’han expressat amb un discurs coherent, lògic i ben estructurat. Penso que seria una pena que el seu pensament no quedés reflectit en algun lloc. El mateix puc dir de la tasca del seus companys, que han interpretat una petita obra de teatre, han cantat un parell de temes, han ballat una coreografia i han realitzat un grafiti amb el 8 de març com a eix conductor. No han improvisat. Havia moltes hores de feina a l’aula darrera d’aquest acte. I tot això ha de passar desapercebut? Ha de quedar sense explicar?

En una ocasió Lluís Companys va dir que “Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres”. El periodisme de proximitat no té aquesta èpica amb la que parlava qui va ser president de la Generalitat, però si té un cert paral·lelisme. Els gran fets sempre tenen algú que els expliqui. La realitat més propera als ciutadans, només ens té a nosaltres, als periodistes locals.

La força del periodista local ha de venir d’aquí. Ha de ser conscient que té una missió molt important: la de deixar constància d’una realitat que només ell pot explicar. Si ell no hi fos, tota una part de l’existència humana quedaria sense documentar, com si no hi hagués existit. Aquells altres comunicadors que estan a Brussel·les o a Washington mai baixaran al barri a explicar el que fan els joves. No els interessa perquè es massa petit. I millor que no vinguin, perquè quan arribin no serà per explicar el que fan els joves, sinó per explicar l’anècdota, el crim o el fet de successos que crida tant l’atenció però que no diu res de la realitat del dia a dia del jovent.

Una pel·lícula per viure
Hi ha una magnífica pel·lícula anomenada ¡Qué bello es vivir! (It’s a Wonderful Life), que va ser dirigida per Fran Kapra l’any 1946. El film narra la història George Bailey (interpretat genialment per James Stewart),un home que està a punt de suïcidar-se. Quan està a punt de llançar-se per un pont, se li apareix l’àngel Clarence. La missió de l’enviat del cel serà mostrar-li al protagonista com hauria esta la vida al poble de Bedford Bells si ell no hagués existit. És a dir, li obliga a preguntar-se a si mateix I si jo no hi fos.. Quan George Bailey se n’adona de que si ell no hi fos, si ho hi hagués estat, si no hagués fet el que va fer en cada moment, hi hauria moltes coses que no haurien passat perquè només ell les podia haver fet. Per començar, el seu germà hauria mort al caure en el llac gelat perquè ell no hauria estat allà per a salvar-lo.

Potser ara, 70 anys després, aquesta història pot semblar carrinclona. A mi, no. Tothom ha de tenir una missió en la vida. Cadascú de nosaltres està cridat a fer alguna cosa que només ell pot fer. Qui no tingui prou amb un pel·lícula en blanc i negre per arribar a aquesta conclusió, li aconsello que llegeixi al psicòleg jueu Viktor Franlk, l’autor d’El hombre en busca de sentido.

La filosofia de Frankl està molt lligada a la seva biografia personal. En els camps de concentració nazis es va adonar que els presoners que tenien una raó per viure, sobrevivien i els que no disposaven d’un motiu per continuar lluitant, acabaven cedint i morien. La lliçó de la psicologia existencialista és que si tenim un perquè podem suportar qualsevol com.

Alex Pattakos va traslladar al món laboral les idees de Viktor Frankl en el llibre En busca del sentido. Los principios de Viktor Frankl aplicados al mundo del trabajo. El missatge bàsic és que necessitem que la nostra feina tingui un sentit. Tenir una raó ens fa ser més resilents, més forts i més feliços.

La tasca del periodista de proximitat no consisteix en escriure un text de 30 línies sobre un fet local. La seva funció és molt diferent. El seu paper és fonamental, heroic. Té una missió històrica. Juga un paper cabdal en la vida. Només ell pot explicar les històries que ell explica.

Josué Amoraga
@j_amoraga

Comentari final: Atès que avui és 8 de març, allà on he escrit ell s’ha de llegir ella.