Males pràctiques en transparència

Comparteix el post:
Portal de la Tranparència d'Espanya
El Portal de la Transparència d’Espanya té un apartat on els ciutadans poden exercir el dret d’accés a la informació.

La transparència en la administració pública té dos obstacles per superar. El primer és el d’actitud. El segon és de mitjans. El sistema polític espanyol és democràtic, però sovint la mentalitat del seus protagonistes es troba més a prop de règims autoritaris. El franquisme i altres períodes dictatorials de la història d’Espanya han deixat una petjada difícil d’esborrar. És un problema de cultura política. Les lleis poden ser democràtiques, però la predisposició pot ser molt diferent. El normal és jugar als escacs amb l’esperit del escacs. Però sí es juga als escacs amb l’actitud d’un practicant d’esports de combat és molt probable que sota la taula es produeixi més d’un cop de peu. Aquest és el problema que rau en l’aplicació de la llei de la transparència.

Hem de suposar que qui promou una llei de transparència té una predisposició favorable cap a la transparència. No és coherent defensar un administració amb parets de vidre per tot seguit tancar portes i finestres a qualsevol petició d’informació dels ciutadans. Però la realitat sempre supera a la ficció. Veiem alguns exemples.

Transparència “a l’espanyola”
Segons informa Elena G. Sevillano, el govern central està recorrent als tribunals per evitar respondre a les preguntes que alguns ciutadans han formulant amparant-se en la Llei de la Transparència, norma que el mateix executiu va impulsar. Aquest denegació d’informació està relacionada amb RTVE, la Fàbrica de la Moneda i Timbre i l’empresa pública Tragsa.

Llegeixo amb sorpresa que RTVE s’hagi negat a informar un ciutadà sobre el cost d’Eurovision. L’ens públic es nega a proporcionar aquestes dades, entre altres motius, perquè suposa una reelaboració de la informació. És cert que la llei espanyola contempla aquest supòsit en l’article 18.c com a causa d’inadmissió d’una sol·licitud d’informació. Però respondre amb aquest argument no fa més que perjudicar la pròpia imatge de RTVE. No sap televisió espanyola quan li costa Eurovision? Es com si un executiu d’una empresa automobilística no sàpigues quan li costa la fabricació d’un model de cotxe en particular. Si li preguntés el consell d’administració i el directiu respongués que no ho sap perquè s’han de reelaborar les dades seria acomiadat d’immediat. Una empresa ha de saber quan li costa tot i no saber-lo és reconèixer que dins hi ha un caos organitzatiu i comptable considerable. I si sap el cost i no el diu, llavors està vulnerant la llei de la transparència. Sigui com sigui, la resposta que dóna RTVE és pitjor que la dada que se li demana.

Una altra mala pràctica en transparència és posar dificultats al ciutadà per poder exercir el seu dret d’accés a la informació pública. L’excusa en aquest cas és la necessitat que el ciutadà s’identifiqui. De nou el problema no és la lletra de la llei, sinó l’actitud de l’administració. Res a objectar sobre la necessitat que qui interactua amb l’administració s’identifiqui. De fet en qualsevol forma de comunicació, com ara una conversa informal, és necessari conèixer qui és el nostre interlocutor. Però quan l’actitud és de desconfiança cap el ciutadà, llavors és normal que se li posin barreres que li siguin difícils de saltar. El mecanisme d’identificació del Portal de la Transparència consta de quatre passos i implica disposar d’un certificat electrònic o d’un DNI electrònic, el qual requereix un lector de targetes que només disposa un 8% de la població. O bé, recórrer a un sistema de claus que exigeix registre previ i aportar dades d’un compte bancari i d’un telèfon móvil.

No seria més fàcil permetre al ciutadà sol·licitar una informació per correu electrònic on consti qui és i el seu DNI? O, encarà més senzill, a través d’una instància? Aquesta desconfiança cap al ciutadà i la transparència ha arribat al mateix Defensor del Poble, que ha recomanat estudiar la possibilitat de sol·licitar una informació pública a través de correu electrònic.

Transparència catalana
A Catalunya la dicotomia entre llei i actitud també es reprodueix. La Llei de Transparència de Catalunya és més dura i té un llistó més alt que la seva homòloga espanyola. Però quin és l’ànim dels que estan obligats a posar-la en pràctica?

Durant la presentació de la norma, la consellera de Governacio, Meritxell Borràs, la va definir com “una de les més completes i exigents del món, únicament equiparable a la dels països nòrdics, Estats Units, Xile i Argentina”. Tenim una bona llei. Ara cal saber si els responsables d’aplicar-la són tan defensors de la transparència com la pròpia norma elaborada pel Parlament. Sembla ser que no.

El diari El País va posar a prova la Llei de la Transparència de Catalunya. Va demanar informació sobre tres àmbits diferents: l’educació, la salut pública i la comunicació.

En el primer cas, el diari va sol·licitar informació que permetés identificar quines són les escoles amb millors i pitjors resultats en les proves d’avaluació de 4t d’ESO. El Departament d’Ensenyament va rebutjar donar aquestes dades.

En el segon cas, el mitjà de comunicació va preguntar quins restaurants tenien problemes d’higiene. L’Agencia de Salut Pública de Barcelona va decidir denegar la informació sol·licitada.

En el tercer cas, el periodista va voler saber el detall dels contractes de TV3 amb productores audiovisuals externes. La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals tampoc va subministrar aquesta informació.

El problema de fons no és que aquesta informació no es pugui donar, sinó que no hi ha una mentalitat transparent. Sense una actitud transparent, la llei de la transparència només serà un tros de paper. Com destaca el mateix article periodístic, al Regne Unit, aquesta mateixa informació s’hauria proporcionat sense majors problemes. Aquí tot són excuses de mal pagador.

Democràcia d’espectadors
Ens hem de preguntar per què volem la transparència. Si la transparència només serveix per tafanejar quan cobren els polítics o si tenen un cotxe i un pis, llavors em sembla que ens estem equivocant. Despullar els polítics per veure les seves intimitats és un exercici de pornografia política i no pas de democràcia. Milagros Pérez Oliva afirma que la transparència no és per a “fisgonear” en la vida dels polítics. Comparteixo la seva opinió.

No volem una democràcia d’espectadors on al ciutadà se li llancen dades sobre la vida íntima dels polítics perquè estiguin entretinguts i escandalitzats alhora. La transparència ha de servir per controlar els processos de decisió política. La llei de la transparència ha de servir, concretament, per lluitar contra la corrupció fent visible qualsevol moviment sospitós de l’administració pública.

Els que ens estimen la democràcia local no volem una transparència que despulli alcaldes, sinó que dissuadeixi els corruptes d’actuar delictivament al saber que els ciutadans els estan vigilant. L’objectiu de la transparència és evitar casos com els que han colpejat els ajuntaments de Santa Coloma de Gramanet o Sabadell, a casa nostra, o la coneguda com a trama Púnica a Madrid.

La transparència necessita d’una mentalitat i d’una actitud transparent. Sense aquest canvi ideològic, cap llei reeixirà, malgrat que sigui molt exigent sobre el paper.

Josué Amoraga
@j_amoraga